En fí, és la guerra....
(2023)
L'avi Pere va morir abans que jo vingués al món. Un dia, la seva dona, la meva àvia paterna, Júlia, va dir-me que tenia unes cartes d’ell, de l'avi Pere. "Com que t'agrada tant saber de la guerra civil, potser et farà gràcia tenir això". Eren les cartes que ells s'havien escrit durant la guerra, primer des del front i més tard des dels camps de concentració. “Són cartes personals, ens estimàvem molt... Van ser uns anys terribles”. Em va donar una capsa de sabates esgrogueïda pel pas dels anys. Dins, hi havia un tresor: totes les cartes que es van escriure durant la guerra.
Pere Pubill Linares
Diplomat en Relacions Laborals UAB
A mesura que les vaig anar llegint, descobria els sentiments del meu avi Pere. Eren d'una tristesa i un neguit que jo mai hauria entès sense llegir aquelles missives, aquells vells papers.
Les cartes, grogues d’anys, han aconseguit emocionar-me. He sentit l'angoixa i la por, la ràbia i el coratge, la desesperança i l'esperança, el fred i la calor o la pluja i el vent, com ho va sentir qui les escrivia.
He deixat que les cartes parlin per si soles, que el lector revisqui la tràgica vida del front i de la rereguarda d'aquells dies, la realitat de la Guerra Civil Espanyola.
Les cartes, grogues d’anys, han aconseguit emocionar-me. He sentit l'angoixa i la por, la ràbia i el coratge, la desesperança i l'esperança, el fred i la calor o la pluja i el vent, com ho va sentir qui les escrivia.
He deixat que les cartes parlin per si soles, que el lector revisqui la tràgica vida del front i de la rereguarda d'aquells dies, la realitat de la Guerra Civil Espanyola.
